“Mai havia escoltat una música tan sorprenent, així que em vaig tornar un fanàtic del Jazz i més tard un escriptor al qual el Jazz li va ensenyar tot”. – Haruki Murakami
Qualsevol lector assidu o puntual de Murakami haurà notat que a part de ser un dels autors més importants i reconeguts de la seva generació, la música (en específic el Jazz), el córrer i els gats juguen un paper central en la seva vida, i queda molt evidenciat en la seva narrativa. En les seves memòries explica com va començar a córrer, i això ho veu intrínsecament relacionat a com es va convertir en escriptor. Les dues transformacions personals van succeir al principi dels seus 30, després de vendre “Peter the Cat”, el seu bar de Jazz a Tòquio, que va gestionar durant gairebé tota la dècada dels 70. Però no va deixar la música enrere, va mantenir la seva impressionant col·lecció de discos, les referències al Jazz en les seves ficcions, i va escriure assajos sobre la història del Jazz.
“Vaig tenir la meva primera trobada amb el Jazz al 1964, quan tenia 15 anys” va escriure Murakami al New York Times. “Art Blakey and the Jazz Messenger van tocar a Kobe al gener d’aquest any i em van regalar l’entrada d’aniversari. Aquesta va ser la primera ocasió que veritablement vaig escoltar Jazz, i va ser imparable. Com si m’hagués caigut un llamp” Tot i que mai va ser músic, sentia en el seu cap “Alguna cosa com si la meva pròpia música s’anés formant en una gran i forta onada. Em vaig preguntar si seria possible transformar aquesta música en paraules. Així va ser com el meu estil va néixer”
Va trobar en escriure i en el Jazz tasques similars, en el sentit que totes dues necessiten “un bon ritme, que sigui natural i ferm,”una melodia” la qual cosa, en literatura, significa els arranjaments apropiats de les paraules perquè vagin en sincronia amb el ritme, “harmonia”, els sons interns mentals que donen suport a les paraules”, i la improvisació lliure, que ve a lloc “a través d’una mena de canal especial, la història es va desenvolupant sola des de dins. Tot el que he de fer és deixar que flueixi”.