T’explicaré una història.
Qui va dir allò de “per a gustos, colors” no coneixia el meu grup d’amics. La Sandra es passa el dia escoltant reggae i té una bandera gegant amb la cara de Bob Marley. A l’Edu li encanta l’indie rock en espanyol: ja saps, Vetusta Morla, Bunbury, Love of Lesbian. De vegades, l’Edu s’entén amb en Sergio, perquè a en Sergio li mola el folk, estil Damien Rice. Però, alhora, és irreconciliable amb la Sofia, perquè a la Sofia el que li agrada és l’electrònica tropical i la festa en general. I a mi… a mi em va el hip hop.
Imagineu aquestes cinc persones en un cotxe, barallant-se per canviar la música. Ara imagineu-les en un festival de música. Sí, és pràcticament el mateix.
Era el 2015 i vaig comprar l’entrada per al Festival Cruïlla quan vaig veure que hi actuava Kendrick Lamar. Acabava de llançar un dels millors discs de la història, hauria estat un pecat perdre-s’ho.
Estava tan emocionat que ho vaig publicar a l’Instagram. En poc temps, quatre col·legues ja havien comentat la meva foto. Ells també tenien entrada pel Cruïlla. En aquell moment, vaig imaginar-me als cinc vibrant amb Kendrick. No em vaig adonar que aquells amics no eren sinó la Sandra, l’Edu, en Sergio i la Sofia.
Quan vas a un festival, el primer que has de fer és traçar una ruta amb tots els grups que vols veure. Ja et pots imaginar que les nostres rutes no podrien haver estat més diferents. Tan bon punt vam creuar la porta del festival, cadascú va sortir disparat en direccions diferents.
Entre concert i concert, ens venia la gana i ens trobàvem tots a la zona dels foodtrucks. Llavors, tothom intentava convèncer els altres que el següent concert seria espectacular. Segurament tenien raó, però ningú volia perdre’s cap dels artistes que tenia apuntats en la seva llista.
Ens vam tornar a trobar tots al tancament. Eren les 5 de la matinada i estàvem esgotats. Tot i això, l’Edu i en Sergio cantaven cançons de Jamie Cullum i la Sofia no parava de repetir “el què us heu perdut, cabrons!“. Jo m’ho havia passat tan bé que no escoltava res del què deien els altres.
Després d’aquell dia d’estiu, no ens hem tornat a veure. L’Edu i la Sandra van marxar a viure fora. En Sergio va tenir un fill. La Sofia treballa a les nits i amb prou feines té temps lliure.
Ahir vaig veure el cartell del Cruïlla d’aquest any. Vaig comprar l’entrada perquè vull veure Prophets of Rage, el supergrup de Rage Against the Machine, Cypress Hill i Public Enemy. Estava bastant emocionat, però aquesta vegada no sabia amb qui compartir-ho. Tampoc sabia del cert qui vindria amb mi al festival.
Avui m’ha trucat la Sofia. M’ha dit que ha parlat amb els altres, i que estaran al meu costat en el concert de Prophets of Rage. Després, anirem tots amb l’Edu a veure Bunbury i Izal, i també acompanyarem a la Sandra al concert de Damian Marley. Per suposat, estarem amb en Sergio a Ben Howard però, cito textualment, “només si em prometeu que acabarem tots ballant amb Bomba Estéreo i Pharrell Williams, cabrons!”, m’ha dit la Sofia.
Fet, amics.
Ja coneixes la música que t’agrada. Però, saps quina música li agrada als teus amics?
Comparteix-ho amb l’amic que et porta a concerts que mai vas imaginar que veuries